(4ESO) L'espectre electromagnètic

Bandes. Classificació de l'espectre segons la ITU.

Denominació	Sigles	Banda ITU	Freqüències	Longitud d'ona
Freqüència extremadament baixa	ELF	1	3–30 Hz	100.000 km – 10.000 km
Freqüència superbaixa	SLF	2	30–300 Hz	10.000 km – 1.000 km
Freqüpencia ultrabaixa	ULF	3	300–3.000 Hz	1.000 km – 100 km
Freqüència molt baixa	VLF	4	3–30 KHz	100 km – 10 km
Freqüència baixa	LF	5	30–300 KHz	10 km – 1 km
Freqüència mitjana	MF	6	300–3.000 KHz	1 km – 100 m
Freqüència alta	HF	7	3–30 MHz	100 m – 10 m
Freqüència molt alta	VHF	8	30–300 MHz	10 m – 1 m
Freqüència ultraalta	UHF	9	300–3.000 MHz	1 m – 100 mm
Freqüència superalta	SHF	10	3–30 GHz	100 mm – 10 mm
Frequència extremadament alta	EHF	11	30–300 GHz	10 mm – 1 mm

Espectre electromagnètic.

L'espectre radioelèctric forma part de l'espectre electromagnètic, que inclou totes les freqüències de les ones electromagnètiques, tant radioelèctriques com òptiques, i s'ordena en funció de la freqüència dels senyals i de la seva longitud d'ona d'acord amb el que s'indica a la taula següent:

Tipus de radicació	Freqüència	Longitud d'ona
Ionitzant	> 3000 THz	< 100 nm
Ultraviolada (UV)	75 - 3000 THz	100 - 400 nm
Visible	385 - 750 THz	400 - 780 nm
Infraroja (IR)	0.3 - 385 THz	0.78 - 1000 um
Microones	0.3 - 300 GHz	1 - 1000 mm
Radiofreqüència (RF)	0.1 - 300 MHz	1 - 3000 m
Extremes Baixes Freqüències (ELF)	0 - 300 Hz	= 5000 Km

Ample de banda.

Rang de freqüències mesurat en Hz en el qual es concentra la major part de la potència del senyal. Així, l'amplada de banda és la diferència entre les freqüències (f1 - f2) en les quals la atenuació es manté igual o inferior a 3dB (decibel) comparada amb la freqüència central de pic (fc).

En disseny de sistemes de comunicacions l'ample de banda és un factor limitat inferiorment per les exigències d'un senyal. (per exemple, l'ample de banda que necessita un canal de ràdio és inferior al requerit per un canal de televisió), i limitat superiorment per les característiques tècniques que ofereixi el sistema (per exemple les limitacions de components electrònics o capacitat de processament) i la capacitat del canal utilitzat (per exemple l'espai de radiofreqüència disponible o ample de banda màxim suportat del cablejat). 

Quan parlem d'ample de banda referit a comunicacions digitals parlem de la capacitat que tenim d'enviar bits per unitat de temps i s'anomena velocitat de transmissió, mesurant-la en [bps] (taxa de bits).

Aprofitament de l'ample de banda. Multiplexació.
En telecomunicacions, la multiplexació també coneguda com muxing és la combinació de dos o més canals d'informació en un sol medi de transmissió fent servir un dispositiu anomenat multiplexor. 

El senyal multiplexat es transmet per un canal de comunicació. La multiplexació divideix la capacitat del canal de baix nivell de comunicació en diversos canals d'alt nivell lògic, un per a cada missatge o senyal de flux de dades a transferir. Un procés invers, conegut com desmultiplexat, pot extreure els canals originals al costat receptor.
Existeixen moltes formes de multiplexació segons el sistema de comunicació, les més emprades són:

• Multiplexació per divisió en temps  TDMA (Time division multiple access), 
• Multiplexació per divisió en freqüència o FDMA (Frequency-division multiple access) 
• Multiplexació per divisió en codi o CDMA (Code division multiple access).

 Vídeo sobre la multiplexació.